Experiència Missionera a Moçambic

L'estiu acostuma a ser un bon moment per aquelles persones que volen conèixer de primera mà què fan els missioners, les missioneres. Habitualment aquesta vivència marca a les persones que la realitzen i moltes desitjarien repetir. En aquests mesos diferents associacions i ong's planifiquen l'oferta d'experiències missioneres pensant en el 2015. Avui volem compartir un cas particular; el de un matrimoni que cada any viatja a Moçambic, on han conegut la tasca que realitza el pare Aldo, missioner italià. Així ens ho expliquen en aquesta carta. 

La ciutat de Quelimane, després de les pluges

    

             Des de fa 14 anys el meu marit i jo anem a Moçambic durant les vacances d’estiu. En varies ocasions ens han acompanyat altres persones, també professionals de la salut, que s’han sentit atrets per visitar Àfrica. Les dues últimes vegades també ha vingut la nostra filla Elisa. És un fet que tot el que va a Àfrica es sent interpel·lat, i des d’aleshores la vida té un abans i un desprès i sempre que sigui possible intentaran tornar a viure l’experiència africana.

P. Aldo. cirurgià

La nostra cooperació consisteix en ajudar, a l’Hospital Provincial de Quelimane, capital  de la província de Zambezia, de més de 3 milions d’habitants.  El meu marit com a cirurgià i professor universitari, la nostra filla com a fisioterapeuta i jo com a infermera i també professora d’infermeria. Allà vam conèixer un missioner italià, el pare Aldo Marchesini, l’ànima d’aquell hospital. Un hospital d’uns 500 llits, però que el número de malalts es pot duplicar, ja que quan els llits estan plens els malalts es posen en un matalàs a terra i quan no hi queden matalassos sobre una catifa de palla.
Hi ha moltes coses sorprenents a Àfrica, l’extrema pobresa tot i que disposen de molts recursos naturals, la joventut i per tant l’alegria de la seva gent, la resignació amb la que viuen les dificultats i entrebancs de la vida quotidiana, els paisatges: immenses planures  de vegetació tropical, que fa que tot l’any tinguin fruites boníssimes per tot arreu. L’amabilitat amb que ens acullen.

Recordo que la primera cosa que ens va  enamorar va ser veure el Dr. Marchesini atenent les seves pacients (padre Aldo pels feligresos). Per explorar les pacients de terra havia d’agenollar-se,  i sempre amb aquella paciència i actitud de servei. Per a totes té paraules adients, cada conversa és personal, no amb frases fetes pel sortir del pas i sense mirar els pacients  (com és freqüent en els nostres hospitals). 

Passant visita

          En els últims anys, a l’haver-hi més personal mèdic, s’ha pogut dedicar més a la cirurgia de fístules vaginals, molt freqüents a l’Àfrica, només a Moçambic cada any 2000 dones contrauen aquesta patologia. Es produeix quan una dona es posa de part i el fetus no pot sortir, aleshores la pressió del cap del fetus a la pelvis de la mare, durant moltes hores, fa que els teixits es necrosin (es podreixen per falta de reg sanguini).  La jove mare (quasi be sempre no arriben a 18 anys) a part que el fill mor, es queda estèril, amb incontinència urinària i de vegades també incontinència fecal. En la majoria dels casos és rebutjada per la família i el marit. En el nostre món no es coneix aquesta patologia, ja que els parts es realitzen a l’hospital i si apareixen complicacions es fa una cesària.

El pare Aldo Marchesini va per tot Moçambic (l’extensió és com una vegada i ½ la península Ibérica) fins i tot a d’altres països que li demanen, per operar aquestes dones i ensenyar als metges de cada lloc, aquest tipus de cirurgia tan especial. Explica que la cara de felicitat amb que les dones li agraeixen el que fa per elles, (aconseguir tornar a ser normal i no fer pudor) li compensa per tots els sacrificis i cansament.
      Cada dia visita varies desenes de malalts, atén tothom qui se li acosta a demanar-li quelcom. Desprès de sortir de l’hospital encara va a fer un voluntariat, visitant més pacients a un ambulatori que hi ha a prop de la missió. Tot i que ja té 74 anys i de vegades confessa que es sent cansat. Els diumenges se’n va a la presó a celebrar la Missa amb els presoners, després els visita com a metge i els dóna els medicaments. Cada dia a les 6 del matí celebra o concelebra amb els pares Dehonians (la seva ordre religiosa), la Santa Missa a la missió (on viuen i ens acullen a nosaltres) i un dia a la setmana va a casa d’unes missioneres a celebrar la Missa amb elles.

El pare Aldo està des de fa 40 anys donant la seva vida per la gent de Moçambic,  això fa que nosaltres sentim la necessitat d’anar els estius a col·laborar amb la seva tasca. Però el cert és que per a nosaltres aquesta cooperació són una mena de vacances, unes “vacances” diferents, on rebem més del que  podem aportar, ja que a la tornada portem les nostres “motxilles” plenes d’afecte, d’alegria, d’agraïment i de molts desitjos de que ens tornem a  veure.

     Ana Jiménez, Joan Viñas
Lleida, novembre de 2014