• MEMORIA DE ACTIVIDADES 2023


    ¡Mira un resumen de todo lo que hicimos!
  • SEMANA ESPAÑOLA DE MISIONOLOGÍA DE BURGOS


    Ya puedes consultar el programa e inscribirte
  • MEDITACIÓN DIARIA


    ¡Reza con nosotros por las misiones!
  • SUPERGESTO


    La revista para jóvenes, ahora en formato 100% digital
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris testimoni. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris testimoni. Mostrar tots els missatges

Àfrica, més a prop de Lleida.

Així és com el nostre company de la Delegació de Comunicació, va viure l'acte de presentació del llibre "Mi hermana África", de Càrol Garcia. Gràcies pel ressò que en feu. Podreu trobar l'article a www.bisbatlleida.org  


“No vaig imaginar mai que escriuria un llibre”. D’aquesta forma, va començar Càrol Garcia la presentació del seu llibre ‘Mi hermana África. El continente que cambió el rumbo de mi vida’ (Editorial Milenio). El paranimf de l’Acadèmia Mariana va reunir unes setanta de persones en la presentació de l’obra. A la mateixa hi van participar, el jesuïta Roger Torres, l’editora del llibre Eulàlia Pagès i la jove camerunesa Gwladys Kanze, a més del sacerdot Carles Sanmartín, com a moderador.




Càrol Garcia va explicar que la idea d’escriure el llibre li va proposar la seva germana en una nit d’hospitalització. Càrol pateix una malaltia pulmonar que la va obligar a abandonar la seva tasca missionera a Àfrica. “Des que era petita tenia una passió per Àfrica”, va explicar. Després de deixar la seva feina a Madrid va ingressar en les Germanes Missioneres de Nostra Senyora d’Àfrica. “Quan vaig anar pensava que pel fet de ser blanca canviaria el continent, però realment allí aprens a viure d’una altra manera”, va explicar.
L’autora del llibre va definir Àfrica com un continent amb una cultura generosa i solidària i on va “aprendre a viure el present”.

A Àfrica “el meu somni es feia realitat” va explicar Càrol “però de sobte el somni s’ensorra i em veig en un avió tornant a casa”. “Jo marxava a Àfrica amb la intenció de menjar-me el món i una malaltia se'm menjava a mi”, explica. “Jo volia donar-me als altres i ara necessito els altres”, va afegir. “Estic aprenent que el que és essencial de la vida és estimar i ser estimat”, va explicar. “La meva vida no és ni millor ni pitjor sinó diferent, he après a caminar d’una altra manera”, va dir l’autora. “Jo em continuo sentint missionera, és la meva salut, no la meva fe, la que s’ha tornat més fràgil”, va dir.
 A més, l’escriptora va demanar als assistents “intentar mirar Àfrica amb una altra mirada”. Càrol va afirmar que “Àfrica és el continent més ric del món, però el món se l’ha repartit com un pastís”.
 
A la presentació del llibre també hi van participar la jove camerunesa Gwladys Kanze, resident a Lleida, que va fer una crida per valorar els actius del continent africà. “A Àfrica tenim moltes coses que hem de valorar com la fraternitat, la generositat, i el respecte als grans”. Gwladys va agrair a l’autora el llibre per la seva fe, “perquè la fe ens permet continuar endavant”. Per últim va donar les gràcies a la missionera per “haver presentat Àfrica de forma positiva”.

El jesuïta Roger Torres, va tenir unes paraules de record pel també jesuïta, Marc Vilarasau, autor del pròleg del llibre i traspassat fa tres anys. El Pare Torres va destacar la dimensió espiritual del llibre de Càrol Garcia. “El Jesús de la Càrol és un Jesús present a la història, va explicar. També va destacar que el llibre permet descobrir que “el secret de la vida es descobreix en les coses petites”.
Per la seva part, l’editora del llibre, Eulàlia Pagès, va explicar que “el llibre és un doble viatge: un físic i un introspectiu”. I va destacar que la “vida de la Càrol és una vida digna de ser impresa”. Eulàlia Pagès va definir l'escriptura de Càrol com “una prosa tendra i dolça que genera una força que no deixa ningú indiferent”. Per acabar va demanar a l’autora que “no paris mai d’escriure per fer-nos pensar”.
Després del torn de preguntes. Càrol Garcia va signar el llibre a desenes de persones que van fer cua.
Aquí teniu un resum en imatges de la presentació.

Jambatan, més a prop dels missioners



     El col·legi Claver prepara una gran festa en suport a la tasca que fan els jesuïtes al camp de refugiats a Maban, Sudan del Sud. En aquest camp trobem els catalans Àlvar Sánchez, nascut a Lleida i Pau Vidal.

     El proper dia 9 d'abril, amb el nom JAMBATAN, al teatre de la Llotja, de Lleida. Ens oferiran actuacions musicals d'alumnes, pares i professorat. Hi hauran 4 sessions. Una al matí i tres a la tarda. 

      Els diners aconseguits serviran per col·laborar en el projecte de formació de professorat per atendre l'educació dels infants en un camp de refugiats. 
Es pot col·laborar comprant les entrades a 10 euros o bé fent un ingrés a la fila zero. 


Els missatges del Sant Pare a Méxic

A propòsit de la visita del Sant Pare a Mèxic, avui compartim l'escrit que ens ha fet arribar la germana Carme San Martín, religiosa de la Sagrada Família; lleidatana, que realitza la seva Missió entre la població mexicana. Va tenir l'oportunitat de viatjar a Morelia, acompanyant un grup de joves de la diòcesi on viu. Aquestes són les seves paraules:


Déu ha beneit a la nació de Mèxic amb la visita del Sant Pare, hi ha estat cinc dies i ha visitat quatre estats algun dels quals ben conflictius com Chihuahua, situat al Nord i punt de mira del gran nombre d’emigrants que volen arribar als EEUU., Chiapas, situat al Sud.  

Es pot dir que tot Mèxic ha vibrat amb la visita del Papa. Jo vaig tenir l’oportunitat d’anar a Morèlia de l’estat de Michoacán i assistir a la trobada que va fer amb els sacerdots, religiosos i seminaristes. Molts vàrem passar la nit al carrer doncs obrien l’estadi a les 5 de la matinada i clar tothom volíem el millor lloc, per a poder gaudir d’aquesta visita. Ens vàrem trobar milers de persones al carrer esperant que obrissin l’estadi, i els veïns ens obriren les seves cases perquè poguéssim anar als lavabos, ens obsequiaren amb galetes,  cafè, fruits secs … ells també passaren la nit en blanc acompanyant-nos. Tot Morelia estava despert. 

Hi havia una eufòria contagiosa, i tot estava ben disposat, hi havia un ordre impressionant dintre de l’eufòria. La veritat es que el poble mexicà es molt acollidor. No es varen escatimar  esforços perquè tot anés be.
La visita del Sant Pare ha estat una benedicció, especialment per als mexicans més desfavorits de la societat mexicana. La gran majoria dels mexicans han viscut la visita del Sant Pare com una nova oportunitat que els ajudarà a refer les seves vides, especialment ho veuen així els catòlics practicants que han acceptat el missatge del Papa, en algunes ocasions contundent i penetrant: paraules dirigides als responsables de la Nació, dirigides als bisbes, als empresaris, a les famílies, als sacerdots, religiosos i laics compromesos, als joves, a les cultures indígenes, als presos…

El Papa ens ha parlat amb una actitud profètica. Els missatges que ens ha comunicat son clars i ens invita a seguir fidelment al veritable Déu.
Als Bisbes els diu que “no siguin prínceps, que surtin dels seus palaus i vagin pels carres amb les mànigues arromangades i treballin amb els pobres.

A la Basílica de Guadalupe diu a tots els assistents que “Tots som necessaris, especialment aquells que no compten perquè no estan a l’alçada de les circumstancies o per no aportar el capital necessari per la construcció de les mateixes”.

A l’hora de l’Àngelus a ECATEPEC diu: “Vull invitar-los avui a estar en primera línia, a PRIMEREAR en totes les iniciatives que ajudin a fer d’aquesta beneïda terra mexicana una terra d’oportunitats on no ho hagi necessitat d’emigrar per a somniar, on no ho hagi necessitat de ser explotat per a treballar, on no hi hagi necessitat de fer de la desesperació i de la pobresa de molts l’oportunisme d’uns pocs.


Als empresaris i treballadors els diu: …”Uns altres, marejats pel poder del diner i les lleis del mercat han                      pres les terres dels indígenes o han fet accions que contaminaven les seves terres. Què trist! Que be ens hauria anat a tots fer un examen de consciència i aprendre a decidir. Perdó, perdó, germans!

Al Palau Nacional, davant de totes les autoritats polítiques els diu: “Cada vegada que es busca  el camí del privilegi o el benefici d’uns pocs en detriment del be de tots, tard o d’hora la vida en societat es torna una terra fèrtil per a la corrupció. El narcotràfic, la exclusió de les cultures indígenes, la violència, e inclús el tràfic de persones, el segrest i la mort causen el sofriment i minven el desenvolupament.


Als sacerdots, religiosos i seminaristes en va dir: “…Davant d’aquesta realitat ens pot guanyar una de les armes preferides del maligne que es la RESIGNACIÓ . Que hi farem! La vida es així!. Una resignació que ens paralitza, que ens impedeix no només caminar sinó també fer camí, que no sols ens atemoritza sinó que ens tanca en les nostres sagristies i aparents seguretats.

Ha encoratjat als joves a no desanimar-se, ni tirar la tovallola, a ser responsables amb els estudis i amb el treball, a “fer les coses ben fetes”.

A les famílies a estimar els seus fills i a tenir temps de “jugar” amb ells. A formar als fills en valors cristians i a cultivar els seus valors tradicionals.

A la presó diu que el problema de la seguretat no s’acaba només empresonat, sino que es una crida a intervenir afrontant les causes estructurals i culturals de la inseguretat que afecten a tota la societat. Als presos els diu que oblidin el passat i que comencin una nova vida, que Crist els perdona, que s’esforcin per a formar-se en una professió i que quan tornin a la societat siguin persones responsables.   


Preguem perquè aquest viatge del Sant Pare no es quedi amb paraules sinó que sigui una injecció que ajudi a moure les eines per a construir una nova societat, on hi regni la pau, la justícia i les minories indígenes siguin respectades i tinguin les mateixes oportunitats d’estudis i treball que tenen els altres.

IMPRESIONES ANTE LA VENIDA DEL PAPA A CHIAPAS

Isidro Fábregas, és un sacerdot, salesià. Ja ha arribat als 80 anys de vida, 42 dels quals els ha dedicat a l'educació integral d'infants i adolescents indígenes a Mèxic. En motiu de la visita del Sant Pare a aquest pais, ens escriu aquesta carta, on comparteix les seves impressions. 


Ni mi edad ni mi salud me permitieron llegar a ningún punto donde el Papa estuvo en México. Me encuentro a 10 horas de San Cristobal Las Casas, pero seguí con gran ilusión e interés su presencia en San Cristobal Las Casas por T.V. y pude constatar la presencia masiva indígena, incluso los 50 adolescentes que fueron desde nuestro CENTRO y las tres bandas mixes de nuestra Prelatura con el canto en mixe del compañero P. Seráfico Rosales.


Con esta impresionante manifestación litúrgica indígena con el Papa, siento la bendición del mismo por cuantas cosas que he realizado en el transcurso de los 42 años que llevo con mis indígenas chinantecos. Siento que lo realizado valió la pena y me da fuerzas para seguir adelante sin doblar las manos gastando las últimas fuerzas que me quedan.

Los que asistieron llegaron sumamente contentos y recibieron, de todo lo vivido, un impulso muy fuerte de fe que nos hace sentirnos “UNO” a pesar de las diversidades étnicas, todos llevan en su experiencia un impacto muy grande que les hace revalorar su identidad indígena siendo que durante un tiempo atrás hacia acá se han sentido menos valorados y marginados y muchos se sentían hasta inferiores al usar sus idiomas y sus vestidos típicos, se avergonzaban de vestirlos y de hablar su idioma.

Mirando al entorno nos damos cuenta que no todo el pueblo indígena ha vivido esta manifestación, que hay muchos que ni supieron ni se enteraron por lo tanto a estos esta presencia del Papa no les afectará gran cosa, estos muestran más bien su indiferencia sobre todo los no católicos. Depende mucho de la acción pastoral que haya habido con anterioridad y la que se pueda realizar en el futuro. Naturalmente que hay por parte de los enemigos de la iglesia críticas en varios niveles.

Para nuestra Prelatura que trabaja con las étnicas; mixe, zapoteca y chinanteca, tiene un gran impacto para nuestro obispo Héctor Guerrero Córdova, para todo su presbiterio, agentes de pastoral y laicos comprometidos, de aquí recibimos una fuerza muy grande y un aliento definitivo tanto más que estamos estrenando un nuevo Plan Pastoral para toda la Prelatura. Sentimos un empujón fuerte en el proyecto sobre las vocaciones tanto para el clero indígena como para el diaconado permanente que se estaba descuidando, y para los distintos ministerios laicales indígenas.

Qué compromisos podemos vislumbrar de este evento tan significativo y que nos deja tan profunda huella:

·         A los misioneros, a unos nos anima a seguir el camino que hemos tenido a pesar de vientos y mareas. A todos los demás nos lanza a emprender nuevos caminos o a reforzar los que se hayan tomado en este proyecto de inculturación del Evangelio y en el acercamiento al indígena defendiendo su identidad y descubriendo a Cristo oculto en su historia y su cultura.

·         A los jóvenes indígenas que por desgracia están huyendo de sus tierras para embrutecerse en la cultura emergente y peor en el extranjero en busca de dinero, les llama a valorar la sabiduría que hay en sus ancianos y en su cultura y a defenderla y por ella saber llevar a su pueblo a una transformación cristiana y humana desde la fe.

·         Nos compromete en acompañar, valorar y dar su lugar a los diáconos permanentes y por medio de ellos hacer llegar el Evangelio hasta los últimos rincones de los pueblos y de los corazones. Nos pide buscar las formas de formar lo mejor posible a los candidatos al diaconado permanente.

·         Pero no sólo a los diáconos permanentes sino que hay que lanzarse a formar agentes de pastoral en todos los servicios y nivelas para llegar a todos los rincones de nuestro mundo indígena, cada vez hay menos sacerdotes y más pueblos quedan abandonados, el apostolado laical cada vez se hace más necesario esto sale de nuestro propio compromiso bautismal.

·         El ejemplo del Papa orando a los pies de la tumba de Don Samuel Ruiz nos hace revalorar cuanto él y su equipo realizó con el pueblo indígena de Chiapas y nos compromete a no dar un paso atrás imitando su ejemplo.

·         En general para todos la presencia del Papa es un testimonio profundo de fe que cautiva y sacude nuestra fe dormida y la fe de nuestro pueblo que también tenía necesidad de este testimonio.


Dios quiera que así como la presencia de la Virgen de Guadalupe fue un punto de partida para la gran transformación en la fe del todo el pueblo mexicano que también la presencia del Papa sea un motivo fuerte para que muchos reforcemos nuestra fe y nuestro trabajo en el mundo indígena.

P. Isidro Fábregas Sala

CELEBRACIO DE LA INFANCIA MISSIONERA











El dissabte 23 hem celebrat la Fira Missionera de la diòcesi de Lleida amb infants dels esplais de l'Epis i Albatros i de diferents parròquies com el Carme, Torrefarrera, col·legi Maristes, etc. També ens va acompanyar durant tota la tarda el bisbe Salvador.

Primer es va explicar el lema de la Infància Missionera d’aquest any: Gràcies!, utilitzant la pregària del dits de la mà que proposa el papa Francesc.  A molts nens no els venia de nou, doncs ja ho havien treballat amb el seu grup de catequesis.

Els infants van estar una estona jugant amb les activitats que havien programat els monitors de l'esplai Albatros i els pares i catequistes ens van quedar escoltant el testimoniatge de la germana Griselda de l'ordre de la Sagrada Família d'Urgell, que és mexicana. La germana va explicar que amb l'ajuda de tots es va fer un centre on els infants del barri on elles estaven, podien anar a l'escola i tenien un mínim de dignitat.
La jornada va finalitzar amb un berenar compartit amb els infants, els seus pares, monitors i catequistes.

Les Delegacions de Catequesi i Missions agraeixen a la germana Griselda, al col·legi Santa Anna i a l’esplai Albatros, per la seva disponibilitat en ajudar a difondre la Infància Missionera.   

Presencia lleidatana a la canonització dels pares de Sta Tereseta

Amb motiu de la Canonització dels esposos  Luigi Martin i Zélie Guérin, pares de Santa Teresina del Nen Jesús, el primer matrimoni de l’historia canonitzat conjuntament; el Santuari Parròquia de Lleida, l’únic a Espanya dedicat a la Santa, ha peregrinat a Roma del 16 al 19 d’octubre, per participar a la solemne Cerimònia de Canonització a la Plaça de Sant Pere del Vaticà, el diumenge dia 18. 


El Papa Francesc va presidir la solemne Celebració , concelebrant amb els membres de la Cúria Romana, centenars de sacerdots i Religiosos, arribats d’arreu del mon i també membres d’altres comunitats cristianes.
         La Plaça es va omplir amb milers de peregrins entre el que hi eren el grup de Lleida amb el Pare Jesús Sans, Prior del Santuari acompanyat del Pare Justin,  Carmelita del Santuari de Lleida, que varen poder concelebrar amb el Sant Pare. Es van viure moments molt emocionants conjuntament amb d’altres comunitats religioses que varen ser presents per la Canonització.  També d’un sacerdot Italià, Francesco Gattolauna  i una religiosa espanyola, Sor Juana de la Cruz del monestir de Cubas de la Sagra, Madrid, Diòcesis de Getafe.

         Al finalitzar la celebració el sant Pare amb el Papa mòbil va volta la plaça i ens va donar l’ocasió de veure’l mol prop i rebre la seva benedicció.

          El dissabte dia 17 al vespre vam participar a la vigília d’oració a la Casa General dels Carmelites de Roma, en preparació pel gran aconteixement de la canonització de Luigi Martin i Zélie Guerin.

        El diumenge dia 18 desprès de l' acte de Canonització, varem fer la ruta dels Palaus i Esglésies  pel centre de Roma;  també  la zona més Comercial de la ciutat. Per acabar, el dilluns dia 19 al matí, participant a l’Eucaristia d’acció de gracies per la Canonització del matrimoni Martin Guerin, a la Catedral de Sant Joan de Letran, Seu del Bisbe de Roma; que es va omplir amb molts fidels, pelegrins i sobretot molts joves que van arribar des de Lisieux i d’altres poblacions de França. 


          El peregrins lleidatans varen tornar molt contents per haver pogut viure aquest gran aconteixement. Molt agraïts a la Comunitat carmelitana de Lleida per l’organització i l’acollida tan familiar i entranyable.

M. Carmen Sabador.

Història d' Aida

Darrere de cada cartell del DOMUND, hi ha una història. Aida, protagonitza la història d'aquest any.

L’abraçada. Les obres de misericòrdia són el revulsiu per a despertar la nostra consciencia, tant adormida davant el drama de la pobresa; i entrar en el cor de l’Evangeli. Allà els pobres són els privilegiats de la misericòrdia divina. Tot queda retratat en l’abraçada entre una missionera i una velleta. L’expressió dels seus rostres és reflex d’un amor misericordiós, compromès, recíproc, profund.


La seva historia. La pròpia missionera explica: “Aida, després de la mort del seu espòs, ha passat un temps sola, desconsolada, totalment abandonada i gairebé cega. A les germanes ens considera la seva família. Nosaltres vam estar presents des de fa temps. Eren un matrimoni d’edat avançada, els visitàvem, els hi portàvem la comunió i vam fer tot el que estava a les nostres mans. Aida no oblida la lluita que vam tenir amb ella per ajudar-los. Li vam aconsellar que proposés a alguna família viure amb ella, per a que estigués cuidada. El canvi ha estat radical. El Senyor fa meravelles amb els pobres. Nosaltres la seguim visitant i donem gràcies a Déu per ella”. 

Imma, missionera, laica, lleidatana

Missioners..., aquelles persones que amb el cor ple de Déu, surten a la trobada d’homes i dones, per mostrar el Déu proper, el Déu que és Amor. Amb la seva vida serveix els homes i dones i els anuncia l’alegria del perdó. Per mitjà d‘ells, la misericòrdia de Déu arriba a la ment i el cor de cada persona.

De la misericòrdia..., és la identitat de Déu, identitat de l’Església, llar on cada persona pot sentir-se acollida i estimada. D’aquí la identitat del missioner que acompanya amb amor i paciència el creixement integral de les persones compartint el seu dia a dia.

Compartim amb vosaltres el testimoni de la Imma Llorens. Una laica lleidatana que fa uns trenta anys va decidir deixar casa seva per compartir la vida amb els més necessitats. Ens obre el cor des d’Añatuya, Argentina. 



Inmaculada Llorens (Argentina) from Observatori Blanquerna on Vimeo.

Salir para que Camerun te haga

A les portes del mes d'octubre, mes missioner per excel·lència; volem compartir amb vosaltres el testimoni de David del Blanco.
Ell és un jove implicat en la nostra diòcesi, especialment en l'àmbit dels esplais. 
El passat estiu, ha tingut l'oportunitat de viatjar fins a Camerun, on ha compartit els dies amb la gent del país. On ha pogut conèixer la tasca dels religiosos, religioses i laics, al servei del poble. 
El seu article ens fa pensar. En uns anys en els que, des de la nostra diòcesi,  no surten vocacions missioneres; exemples com el de David, ens diuen que hi ha una altra forma de conèixer la Missió. I que quan tornes, amb el que has aprés, tens l'opció de viure el teu servei pastoral, la teva vida, des d'una altra perspectiva. La perspectiva missionera,que no és altra que viure des de la misericòrdia, compartint la vida, siguin quines siguin les nostres circumstàncies. 

Gràcies David, per obrir-nos el cor.

Cliqueu aquí per llegir l'article.

Joan Miquel, missioner a Cali


Joan Miquel Martínez és sacerdot de la diòcesi de Lleida. Fa prop de tres décades va decidir realitzar el seu servei pastoral a la diòcesis de Cali, Colombia. Allí s'unia al equip de sacerdots diocesans que des dels anys seixanta compartien vida i missió entre els barris empobrits de Cali. 


Cada tres anys, aproximadament, deixa les seves ocupacions habituals i s'escapa a la seva terra. Aprofitant per visitar familia i amics. També a la delegació de missions de Lleida. 

Li agrada mantenir el contacte amb el que passa a la nostra diòcesi i a l'església en aquestes latituds. 

Amb serenor i una rialla als llavis, ens explica com és la seva vida de rector i com són els canvis que ha viscut al llarg d'aquests anys. 

La seva pastoral és realment de pastor. Enmig de totes les obligacions, allò que més l'ocupa són les persones. Visitar-les, anar-les a trobar, sobretot a aquelles que no van habitualment al temple. Ell ofereix companyia, unes paraules dites des del cor, quan hi ha desconsol, una paraula d'ànim davant el dubte... 
Donem gràcies per tots aquells Joan Miquel que, amb l'Evangeli al cor, escampen l'Amor de Déu arreu del món. 

Ens visita el germà Torrelles

En Joan Torrelles és un germà marista que viu a la ciutat Coronel Oviedo, Paraguay, on realitza el seu servei pastoral en l'àmbit de l'educació....des de fa 32 anys. Passarà per Catalunya un parell de mesos, visitant la seva família i amics. Amb tot, ha trobat una estona per visitar la Delegació de Missions. 



        En arribar ens explica de la situació del país, de les dificultats per obrir-se pas enmig de dos gegants com Brasil i Argentina; del tarannà de la seva gent i del caràcter del poble guaraní. Mica en mica en deixa veure com és la seva Missió, actualment com a professor de l'escola Marista, després de passar per tots els papers de l'auca. Les relacions humanes com a prioritat en la seva vida, acollir, escoltar i acompanyar la persona, especialment els infants. És el que fa i no ha deixat de fer, des de l'amor; perquè per educar, cal estimar, (ja ho deia el fundador de la família marista, Marcel·lí Champagnat). De les seves paraules i les seves mirades es veu clarament que estima molt la gent del Paraguai i aquella gent se l'estima...i molt. Estar entre mig de la gent, com un més, compartint les pobreses i les riqueses del dia a dia, ... és així com es pot ser testimoni. I és aquest el testimoni que ha guanyat a la gent. I no només en Joan, sinó la resta de la comunitat de germans, religioses i laics que posen en comú els seus tresors, al servei de les persones. 
       Li preguntem si no té ganes ja de quedar-se aquí, potser preparar la seva jubilació...i ens contesta que aquí té de tot, i allí hi té la vida. I així deu ser, doncs la seva rialla ens transmet vitalitat, energia...i un punt de nen juganer i entremaliat que molts envejarien. 
        Donem gràcies per tot el bé que ha fet el germà Torrelles i tot el que encara pot fer.  



I Diada Missionera

La Delegació diocesana de Lleida ha tancat el curs amb la I Diada Missionera. Una cinquantena de persones s’han aplegat a les instal·lacions de la Cova del Pare Palau d’Aitona. Agents de comunitat, animadors de comunitat i preveres; s’han trobat durant el dissabte 20 de juny, al matí. 





La Delegació de Missions els havia convocat sota el lema “estem cridats a sembrar”.  La diada s’ha obert amb les paraules de benvinguda de la delegada, Caritat Mercadé; que ha passat la paraula al nostre Bisbe Joan. En les seves paraules d’obertura, el Bisbe ha fet referència a la Missió universal de l’Església; actualitzant el concepte de missions a la Missió evangelitzadora de tot batejat.

A continuació dues persones han compartit el seu testimoni de vida en relació a la Missió. Per una banda, Alexis Bueno, jesuïta; dos anys missioner al Txad i diverses vegades  acompanyant  joves en curtes experiències d’estiu missioner, al mateix país. Després, Càrol Garcia; membre associat de les germanes de Nostra senyora d’Àfrica; amb experiència com a missionera a diversos països africans, acompanyant a  malalts de sida. Actualment com a missionera al poble on viu, Almacelles.

Durant el matí hi ha hagut una estona pel treball per grups, en el que els participants han pogut explicar-se la tasca pastoral que duen a terme.  Aquest ha estat un moment especial, en el que s’han pogut intercanviar experiències i fer créixer el vincle entre ells.

Abans de finalitzar, amb les paraules  del sr. Bisbe; des la delegació de Missions s’ha encoratjat als participants a continuar la seva tasca amb esperit missioner. Al mateix temps, se’ls convida a tenir en compte les propostes de la Delegació, de cara a introduir la dimensió missionera ad gentes en les activitats quotidianes de les comunitats que acompanyen.


Tot els participants han mostrat una gran satisfacció per la jornada viscuda, per l’ambient de germanor que s’hi ha respirat. I han demanat a la Delegació de Missions que continuï preparant trobades d’aquest tipus.  La delegació agafa el repte i us espera el curs vinent.




 

Les llavors sembrades per la família marista

Aquest reportatge emés dins el programa de televisió "Pueblo de Dios", ens presenta l'obra iniciada pels germans maristes a Horqueta, Paraguay. L'ONG marista SED, solidaritat, educació i desenvolupament; es relaciona amb aquella comunitat; a través dels camps de treball que organitza cada estiu. Diverses persones de la nostra ciutat han participat d'aquestes propostes solidàries. D'aquesta manera han descobert de primera mà l'obra marista, al servei de l'educació dels infants que viuen en risc d'exclusió.

La tragèdia des del terreny

Des del servei informatiu de OMP, OMPress; ens fan arribar aquest testimoni sobre com es viuen els primers dies després del tràgic terratrèmol viscut al Nepal. 


“Son tantas las personas afectadas por el terremoto que uno no sabe por dónde empezar”

OMPRESS-NEPAL (29-04-15) El superior jesuita de Nepal, el padre Boniface Tigga ha solicitado ayuda para atender a las personas refugiadas en los colegios y dependencias que la orden tiene en el país asiático. En una comunicación enviada a toda la Compañía de Jesús cuenta cómo 39 de los 75 distritos de Nepal han sufrido gravísimos daños. Cuenta además que las cifras oficiales de muertos seguirán aumentando: “El subdesarrollado sistema de comunicaciones de Nepal, y la falta de coordinación del gobierno, es tal que nunca se informará de muchas muertes”. Relataba cómo, al terremoto de 7,8 grados en la escala de Richter, ha seguido otros, como uno de 6,6 el domingo y otro también muy intenso el lunes por la mañana. El padre Boniface informaba que en la capital se habla de que muchos pueblos encaramados en las laderas montañosas han quedado devastados. Cuenta que los hospitales están saturados, las carreteras de entrada y salida de Katmandú están bloqueadas, y los equipos de rescate intentan utilizar senderos de montaña para llegar a los más necesitados. Las comunidades locales que no se han visto afectadas ayudan en las operaciones de rescate.
“La Compañía de Jesús en Nepal ha respondido con rapidez a esta terrible tragedia. El St. Xavier’s College ha llegado hasta dos aldeas remotas del distrito de Dhanding llevando a sus habitantes lonas bajo las que dormir y alimentos básicos. Hay más material distribuyéndose en el distrito de Kavre. Muchas carreteras están bloqueadas por lo que es difícil llegar a muchos lugares. Esperamos alcanzar algunos pueblos a los que no ha llegado ayuda hasta ahora”, cuenta el superior jesuita.
Cuenta también cómo se ha dado mucha cobertura a las avalanchas en el campo base del Everest, porque los extranjeros han podido enviar noticias e imágenes por las redes sociales, pero que los que más han sufrido han sido los pobres de las zonas rurales de los distritos que rodeaban el epicentro del terremoto.
Señala que los jesuitas de Nepal, junto a otras comunidades religiosas del Vicariato de Nepal, han sido afortunados, al no sufrir ninguna pérdida de vidas o lesiones graves. Se ha producido algún daño en los edificios. “Cuando el riesgo de réplicas haya pasado, evaluaremos la situación, para asegurar la seguridad de aquellos a quienes enseñamos y servimos. Los colegios y la universidad de St. Xavier y el colegio de St. Mary han abierto sus instalaciones a cualquier persona que busque refugio”.
Junto a la comunicación del superior jesuita, el padre Agustín Amakkat, director del Colegio St. Xavier de Katmandu, mandaba un breve mensaje: “Queridos hermanos, muchas gracias por su apoyo en la oración. Hemos recibido un montón de llamadas y correos electrónicos de la India. Muchas gracias. Estoy seguro de que todos están recibiendo la amplia cobertura de noticias de lo que ha ocurrido en Nepal. Sólo quiero que sepan que todos los misioneros están bien. Todas nuestras casas e instituciones también están bien. Estábamos realizando un examen de acceso cuando ocurrió el temblor y para los padres que estaban esperando a sus hijos fue una pesadilla. Todos fueron evacuados sin ninguna lesión. Acabo de regresar de una aldea remota después de entregar algo de comida y tiendas. El padre Vijay ha salido hacia otro distrito para lo mismo. Son tantas las personas afectadas por el terremoto que uno no sabe por dónde empezar y cómo moverse. Por el momento, varios grupos están intentando llegar a la mayor cantidad de personas posible con material para refugiarse y comida, pero esto es sobre todo en Katmandú. Según parece el gobierno está bastante desorganizado y confundido con respecto a cómo llegar a las personas afectadas. Esperemos que algunos grupos lleguen hasta las aldeas.
Mientras volvía de la aldea he visto miles de personas que abandonaban el valle de Katmandú en camiones, autobuses, jeeps, y algunos incluso andando. Esto explica el miedo que tiene la gente a quedarse en Katmandú. Los temblores parecen haber disminuido. No hemos tenido ninguno en las últimas 5 horas. La gente sigue estando al aire libre. Todas nuestras instituciones han abierto sus instalaciones al público.
Por favor sigan rezando por el pueblo de Nepal y rueguen para que estos temblores se terminen de una vez por todas”.

Entrevista missionera des d'Almacelles

La Laia Paris és una alumna de secundaria del  col·legi Claver. Fa setmanes va entrevistar la Carol Garcia, missionera que forma part de les germanes de Nostra Senyora d'Àfrica. La Carol realitza la seva Missió des de casa seva, al poble d'Almacelles. Així ens ho explica en la següent entrevista. Gràcies a la Laia i la Carol, per voler-ho compartir amb nosaltres. 



Quins són els teus somnis, Càrol?
El meu somni es va fer realitat anys enrere: poder conèixer i viure a Àfrica durant uns anys. Avui tots els protagonistes d’aquell llarg viatge em mantenen viva i amb el mateix entusiasme del passat. Volia i m’hagués agradat quedar-me allà per sempre; amb aquesta intenció vaig marxar... Però des d’aquí, segueixo desitjant que aquest continent i molts altres racons del món tinguin dret a una vida més digna.

Vas ser missionera, oi?
On vas estar i quina era la teva tasca?
Després de passar sis mesos a Londres, vaig tenir la sort de viure a Uganda, a Tanzània, Kenya i Algèria amb les Germanes Missioneres de Nostra Senyora d’Àfrica. Acompanyava i assitia a malalts de SIDA i d’altres malalties greus, especialment, a tots aquells que no tenien mitjans per desplaçar-se a Centres Sanitaris. Durant les meves visites em trobava amb patiment, soledat, amb la mort... Amb el temps vaig arribar a comprendre com els mateixos que es sentien sols i tenien por, intentaven afrontar el demà amb una mirada diferent. Conviure amb cadascú d’ells va deixar una profunda empremta en mi que va ser, és i serà la millor experiència que he viscut per saber acceptar la meva situació actual.

Va ser a Nairobi (Kenya), durant el meu temps de Noviciat, quan de sobte, una greu malaltia m’obligava a tornar de nou a Espanya. En aquell moment vaig pensar que seria de manera temporal. Que il·lusa!

La teva salut et permet seguir estant compromesa?
Fa dos anys que vaig fer un Compromís Missioner amb les meves companyes religioses que, malgrat el meu retorn i la meva situació, mai vaig oblidar. És la meva salut, però no la meva fe la que s’ha tornat molt fràgil. No respiro amb normalitat, no puc caminar, no puc realitzar les coses indispensables del dia a dia... Però la meva mobilitat no m’impedeix continuar “treballant” per l’Evangeli. Intento imitar l’exemple de Jesús. Ell tampoc va escollir la seva creu, i tot i amb això la va acceptar, la visqué i la va estimar fins al final.  No es va rendir en cap moment...

Penses sovint en Àfrica?
La recordo i hi “sóc” allí molt sovint: quan em manifesto amb tots aquells que lluiten per una vida més justa, quan recordo l’olor de les plantacions treballades, quan escolto els esglais dels innocents en guerra, quan gaudeixo de les sortides i postes de sol, quan escolto la joia del seu cant i la seva dansa.

Si no haguessis caigut malalta, continuaries estant allà com a missionera?
Sí, evidentment que hi seria. Però de fet, malgrat la meva malaltia, em sento més missionera que mai!

D’on treus les forces per superar-te dia a dia?
Diuen que “ser feliç no és tenir una vida perfecta. Ser feliç és reconèixer que la vida val la pena viure-la, malgrat les seves dificultats”.
Opto per seguir sent completament “activa” tot el camí que em queda per davant i espero poder fer-ho amb la mateixa il·lusió que sempre vaig tenir. Sóc feliç i, malgrat tot, aquesta felicitat fa possible que arribi un nou dia per a viure’l intensament amb força.

Ara, malalta, també et dediques als demés?
Procuro fer-ho. Al mateix temps que somio i ofereixo la meva malaltia per Àfrica i la seva gent, des de la meva cadira, continuo apostant per una terra més justa per a tota la humanitat. Vaig néixer en un família cristiana molt compromesa. Els meus pares ens van transmetre als meus germans i a ami una sòlida educació tenint en compte com a referència l’estil de vida de Jesús. Recordo que la porta de casa sempre va estar oberta a la diversitat i, així, he aprés a seguir mantenir-la. 
Aquí a Almacelles em sento estimada; el meu poble m’agrada cada dia més! Amb el temps, puc arribar a molts dels meravellosos racons i gaudir-los oblidant que la meva mobilitat és tan reduïda. En aquesta vila en la que tant m’agrada viure, el que més em reconforta és respirar la interculturalitat que, sens dubte, ens ajuda a créixer i ens fa a tots tan “grans”!

Creus en Déu?
Sí, hi crec. No imagino la meva vida sense Ell.

Alguna vegada has tingut una crisis de fe?
És clar que sí! Si no hi ha dubtes, no hi ha fe. La meva malaltia i dependència física actual, per exemple, van frustrar molt la meva vocació, almenys com jo l’havia somiat...

Creure en Déu significa que el tens present en tot moment?
M’encantaria que fos així, encara que algunes vegades, la meva actitud egoista no m’ho permet... Tanmateix, Ell sempre està atent i molt a prop. M’agrada començar el dia donant-li gràcies mentre pronuncio aquestes paraules de St. Ignasi: “en tot estimar i servir”.


Tens por a alguna cosa?
Tinc por a que  el meu somriure i el meu ànim que tant em caracteritzen, em manquin algun dia.

Tens por a morir?
He ensopegat un parell de vegades amb la mort. No vaig tenir temps de tenir por... I, sincerament, no en tinc. El que més m’espanta potser es patir; encara que, com sempre, Ell estarà amb mi agafat fortament de la meva mà!

Creus que aniràs al cel?
No penso que hi hagi res més que cel. Però per arribar-hi, encara he d’aprendre a estimar als demés com el Senyor ens estima a tu i a mi.

Creus que hi ha alguna cosa després de la mort?
Estic segura que sí. Com diu la Carta de Sant Pau als Romans: “Tant si vivim, com si morim, som del Senyor”.

Per acabar, què penses dels adolescents d’avui en dia?
Que sou molts i confio plenament en tots vosaltres. Us recordo a diari i us tinc molt presents, doncs sou la nostra esperança per a un futur digne i millor per a tota la humanitat.

Canviaries alguna cosa de la societat d’avui en dia?
En primer lloc hauria de canviar jo mateixa. Intentaria millorar els meus defectes, oferir les meves qualitats i tindria molt en compte a tots aquells que m’envolten. És molt important pensar en els que tenim vora nostre. Si cadascú procuréssim fer això, probablement, entre tots podríem construir una societat més justa per a tothom!.                                                                                                                                                     





Carta des de Mèxic

El Padre Isidro Fábregas, és un missioner salesià; que deixà petjada en el seu pas per Lleida. Malgrat que fa més de 40 anys que viu a Mèxic, des d'aquesta delegació el sentim una mica lleidatà. Acabem de rebre una carta on ens explica com ha celebrat el seu 80è aniversari de vida i 50è de sacerdot. La compartim amb vosaltres, doncs és motiu de joia i agraïment. 


El día 4 de marzo me acaban de celebrar una gran fiesta con motivo de ser mi 80 cumpleaños y además mis bodas de oro sacerdotales trasladadas, y además 41 años de permanecer en esta misión; cosa que permitió a la Comunidad del CECACHI organizar la fiesta que llamamos de la gratitud, en la persona del que representa la Comunidad, pero que engloba a todos los que trabajamos en la misión.
Fue un día muy agradable, ya a las 5.30 de la mañana tenía a la puerta de mi habitación un grupo parroquial que tiene el nombre San Juan Pablo II y que toca en las misas dominicales de la parroquia.Son ya personas adultas, que vinieron a cantarme a la puerta las famosas mañanitas y una serie de cantos preciosos. Posteriormente a las 6.30 me obligaron salir de la capilla donde estaba en meditación con los alumnos y alumnas con la Comunidad de hermanas salesianas y hermanos salesianos, junto con la banda de de música para cantar también por su parte las mañanitas.

Procedente de México D.F. había llegado la noche anterior el P. Gabino Hernández superior provincial para acompañarnos en la fiesta. 
Durante la mañana llegaron los papás de los alumnos y alumnas para visitar a sus hijos y participar en la fiesta.Tuvieron por la mañana su asamblea de padres de familia y a las 12 celebramos la Santa Misa con un lleno hasta los bordes, la capilla del CECACHI que es muy hermosa, un conjunto de La Esperanza Lalana, nos acompañó junto con nuestra banda de música en la solemnización de la Santa Misa. Al principio presidía el P. Inspector, pero terminado la lectura del Evangelio me impusieron simbolicamente como rememorando la ordenación de hace 50 años, una preciosa casulla que me regalaban y desde entonces seguí presidiendo yo. Todo fue maravilloso, las ofrendas, la liturgia, la participación...
Terminada la Santa Misa en el PUM (Patio cubierto para usos múltiples), tuvimos la academia que fue muy hermosa con la presencia de muchas personas amigas y los padres que me acompañaban de las parroquias vecinas que pertenecen canónicamente a esta comunidad; mientras al mismo tiempo repartían la comida formando una gran convivencia con la presencia de los padres de familia. El día anterior unos amigos habían regalado una res que se sacrificó y dio oportunidad de preparar barbacoa para todos. Fueron momentos muy agradables.
Por la noche de nuevo con la presencia de los maestros que trabajan con nosotros,  tuvimos una muy íntima cena muy agradable y muy suculenta. 

En fin fue un día muy agradable que me marcó mucho para darle gracias a Dios por tanta misericordia que ha tenido conmigo y que me ha permitido realizar tantas cosas en los cuarenta y tantos años que llevo aquí.

Un saludo muy afectuoso desde el CECACHI Don Bosco, Oaxaca, México.


Que Dios los bendiga mucho. P. Isidro Fábregas. Sala